"Els Monjos s´ho mereix". Cal buscar arguments per arribar a aquesta conclusió, argumets per a sostenir-la amb seguretat, certesa, dignitat i orgull. Deixeu-me centrar per un moment en l´orgull, breument però també de manera contundent, existencial: si perdem l´orgull, tan sols si es dilueix, si es difumina un bri de la seva necessària intensitat llavors mai, mai no ens mereixerem res i només ens quedaran les excuses de mal perdedors, aquelles que momentaniament i de manera egoïsta ens exculpen d´allò que no hem sabut mostrar ni defensar aquelles que, malauradament, ens permeten no pensar, no reflexionar.
La competició, amb una justícia particular (particular perque els mèrits s´acaben traduïnt obligadament en punts i a vegades els mèrits són majors que els punts) acaba posant a cadascú en el seu lloc. Els competidors s´esforcen per a rebre mereixements o bé per eludir la crítica, la derrota sempre dolorosa aquella que inocula la incompetència, la que ens fa sentir no vàlids col.lectivament per una categoria.
Podem perdre un partit, fins i tot una categoria, però mai podem perdre ni l´orgull ni la dignitat. Sí, la dignitat, la que es porta descrita i pintada i es mostra a l´escut. La que els companys i companyes poden reconèixer mirant-se als ulls, la que es desprèn del pensar de cadascú quan seiem al vestidor i conflueix de manera orgullosa i altiva al centre del mateix. La que realment s´ha transmès alguna vegada en la pinya cridanera de l´inici d´un partit, la mateixa que surt impregnada al camp en cadascuna de les samarretes, la que se sua, la que es cansa i fatiga en l´entrega generosa, la que posa l´ànima en cada jugada, en cada segon d´un partit, la que creu en la lluita i la creativitat, la que no es rendeix abans d´hora, la que confia en el company d´equip perque sap el que pot esperar, aquella que mira amb la necessitat de recompensar als encarregats del club, la que ens regala energia i vida, la que ens anima a seguir i no deixar-ho tot.
Aquells que estimeu aquest club, estimeu-lo en totes les seves conseqüències, en les seves debilitats (que són moltes i de tots!!) i en la seva grandesa, la mateixa que ens narra la seva història. Ara més que mai, quan obriu la porta per entrar al camp, heu de voler ser dignes i encara que tinguem l´orgull seriosament lesionat, hem d´estar convençuts de la seva recuperació. Aquesta suma d´intencions, la de cadascú de nosaltres, és la que retornarà a aquest club allò que veritablement es mereix i la que farà justícia amb tots aquells (pocs en aquest club....Edu, delegat i Ramon) que, dia a dia, mantenen, les constants febles, moribundes de l´A.D.Monjos, els que vetllen a peu de llit de la unitat de cures intensives perque aquest club no desaparegui.
Siguem dignes, dignes entrenant i jugant, dignes portant l´escut d´aquest club, dignes competint. Si aconseguim això, tot i el dolor que suposa la pèrdua d´una categoria, tots podrem continuar mirant-nos als ulls amb orgull, amb vàlua. Llavors és quan un club es fa gran, quan pot cridar segur i ben fort: "S´HO MEREIX".
Un soci
